gralla 2 MÚS 1 Instrument aeròfon de llengüeta senzilla, de caràcter rústic, constituït per un tub de fusta d'uns 27 cm de longitud. La seva sonoritat és estrident i poc clara. És utilitzada per a acompanyar la formació dels castells humans i en les formacions instrumentals pastorívoles de les comarques pre-pirinenques i pirinenques. 2 Instrument similar a la gralla de la família de les xeremies.
graller -a m i f MÚS Sonador de gralla.
(Gran Enciclopèdia Catalana)

gralla f. Instrument músic de vent, de fusta, semblant al clarinet.
graller m. El qui toca la gralla.
(Pompeu Fabra. Diccionari de la Llengua Catalana)

La gralla –un instrument de gran potència, amb una canya amb forma de pala– ha desenvolupat diversos models segons l’època i els usos. El tipus més antic és la gralla seca, que es pot reconèixer per les seves característiques: uns dos pams de llargada, sense claus i acabada amb forma de campana, amb unes anelles metàl·liques anomenades argolles.

La gralla, a mitjan segle xix fou gairebé substituïda per una reproposta d’ella mateixa: la gralla dolça o llarga. El seu nom indica un so més dolç, amb un tub sonor més llarg. Mitjançant les claus s’augmenta la tessitura i es faciliten els cromatismes. Amb ella comença l’anomenada època d’or de la gralla, on compositors de renom escrigueren peces de moda, sobretot balls de parella com la masurca o el vals jota.

El món de la gralla entra en decadència a partir de la meitat del segle xx per canvis de moda i la repressió de la cultura tradicional durant el franquisme. A partir dels anys setanta i vuitanta, la revifalla popular i la música al carrer fa que s’agafi de model la gralla seca com una eina fàcil de construir i d’obtenir resultat sonors.