La tuba es el mes gran dels instruments de la família del vent metall. Els seus antecessors són el "Serpentón" serpentó i el "Figle" oficleide.  És un dels instrument més recents incorporats a l’orquestra sifònica moderna, va aparèixer per primera vegada l’any 1835 amb Wilhelm Wieprecht substituint el oficleide.

El so es produeix gracies a la vibració dels llavis del intèrpret a la part denominada embocadura o broquet, a partir e la columna d’aire, com amb el trombó,fiscorns o trompeta. Es l’instrument de la família del vent metall amb el registre més greu.
Las tubes també son utilitzades en moltes formacions ja sigui de caire sifònic, bandes xarangues i musica tradicional. És un instrument capaç de cobrir un ampli camp de sons (més de 4 octaves). Existeixen diferents afinacions per a les tubes; les més habituals son Fa, Mi♭, Do o Si♭. La més comuna es la tuba afinada en Do o Sib. El bombardí, també anomenat tuba tenor, es una altra octava més aguda, afinat també en Do o Sib. Molt similars al fiscorn baix.

La tuba pot arribar a tenir fins a sis pistons o vàlvules, encara que les més habituals son les que en tenen quatre.